Border Collie Estàndard segons la Federació cianòfila Internacional

Cap: crani bastant ample, amb l’occipital no pronunciat. Les galtes no han de ser prominents o rodones. El morro, que s’estreny cap a la punta del nas, és moderadament curt i fort i junt amb el crani, han de tenir aproximadament la mateixa longitud.

Nas: negre, excepte en els exemplars marró (xocolata), on pot ser de color marró. Als exemplars de color blau, la trufa ha de tenir un color pissarra. Els orificis han d’estar ben desenvolupats.

Ulls: han d’estar ben separats, de forma ovalada i mida mitjana. El seu color ha de ser marró, excepte en els exemplars “blue merle”, en els quals un o ambdós, o una part d’un o d’ambdós pot ser blau. D’expressió dolça, desperta, alerta intel·ligent.

Orelles: de mida i textura mitjana, col·locades ben separades. Erectes o semi erectes i atentes al menor soroll.

Mossegada / dentadura: les dents i els maxil·lars són forts, mossegada de tisora perfecta, regular i completa, és a dir, que els incisius superiors se superposen estretament als incisius inferiors i són col·locats verticalment als maxil·lars.

Coll: de bona longitud, fort i musculós, lleugerament arquejat i eixamplant-se cap a la seva inserció a l’esquena.

Cos: d’aparença atlètica, amb les costelles ben arquejades, pit profund i més aviat ample, llom ample i musculós, ventre no aixecat en el nivell del flanc. El cos és lleugerament més llarg que l’alçada mesurada a la regió de la creu.

Membres anteriors: vistos de front, els membres anteriors han de ser paral·lels entre si. Els metacarps, vistos de perfil, han de ser lleugerament inclinats. D’ossada forta, però no pesada. Les espatlles han d’estar ben inclinades cap a enrere i els colzes enganxats  al cos.

Membres posteriors: amplis i musculosos, el seu perfil superior descendeix lleugerament cap al naixement de la cua. Cuixes llargues, amples i musculoses. Les articulacions del genoll ben angulades. Les articulacions tebi-tarsianes fortes i ben col·locades cap a baix. Des de les articulacions tebi-tarsianes al terra, els membres posteriors han de tenir bona ossada i ser paral·lels entre si, quan s’observen des del darrera.

Peus: de forma ovalada, coixins gruixuts, forts i sans; els dits han de ser junts entre si i arquejats; les ungles curtes i fortes.

Cua: moderadament llarga, l’última vèrtebra ha d’arribar almenys en l’articulació tebi-tarsiana; d’implantació baixa, ben proveïda de pèl, acaba formant una corba cap a dalt, la qual cosa completa la gràcia de la silueta i l’harmonia de les proporcions del gos. En situació d’excitació, la cua pot ser aixecada però mai portada sobre el dors.

Moviment: solt, regular i fàcil, aixecant molt poc els peus, la qual cosa dóna la impressió que es mou furtivament i a gran velocitat.

Pèl: existeixen dues varietats, moderadament llargues o curtes. En ambdues, la capa externa és densa i té una textura mitjana; la capa interna és suau i densa, la qual cosa li dóna una bona protecció contra les inclemències del clima. En els gossos que tenen un pelatge moderadament llarg, el pèl abundant forma cabelleres, serrells i cua de raspall. A la cara, orelles, membres anteriors (excepte pels serrells) i membres posteriors des de les sofrages fins al terra, el pèl ha de ser curt i llis.

Color: tots els colors són admesos. El color blanc no ha de prevaler mai. El color més habitual és el blanc i negre, però també hi ha el color xocolata combinat amb blanc, el blue-merle, el tricolor, i fins i tot els ee-red o vermell australià (color crema amb blanc).

Mida: altura ideal dels mascles és de 53 cm, en les femelles lleugerament menor 46 cm.